Situem-nos en els mesos més foscos de la pandèmia, quan el silenci dels carrers i la por s’apoderaven del dia a dia. En la quotidianitat del temor, un dia a les vuit del vespre, davant de la residència, un balcó encén uns altaveus per posar música. Aquella melodia, que acompanyava els aplaudiments per reconèixer la feina dels sanitaris, va canviar-ho tot.

La connexió entre aquell balcó anònim i la residència fou immediata, cada dia a les 20 h els residents s’apropaven al balcó per ballar, per riure. Ens saludàvem, imitàvem els balls i, sobretot, tornàvem a tastar el dolç sabor de la felicitat.

Els camins d’aquella família que cada dia a les vuit del vespre alegrava els vespres dels residents de la residència a poc a poc es varen anar unint. La mare va celebrar els seus 46 anys acompanyada dels nostres aplaudiments i, fins i tot, l’Oriol, un dels nostres residents, els hi va dibuixar un quadre.

Ahir, després de mesos de missatges a distància, la família ens va venir a visitar. L’emoció i l’agraïment no només ens deixa sense paraules, sinó que vàrem descobrir que era recíproc. La mare ens explicaven que, després d’un llarg dia de feina a l’hospital on treballava, res la feia sentir millor que veure com un simple gest com el de posar música aconseguia dibuixar un somriure als qui, des de l’altra costat del carrer, ballàvem al seu ritme. L’Oriol els va respondre amb un regal, amb un dibuix de la família.